Etiquetes

diumenge, 17 de novembre del 2019

Marc bilan oral 15 ans Fraçais


Check this out on Chirbit

divendres, 1 de novembre del 2019

Cyprien

           Qui suis-je?

Bonjour, ici Cyprien, enchanté de vous écrire.


L'univers a voulu que j'étais né un jour il y a trente ans, un mois de mai, sous le soleil de Nice. Je viens de famille roumaine et j'ai grandit dans le Var avec mes deux frères et soeur.

Mes parents me parlaient en roumaine tandis que moi je détestais le parler parce que je voulais être comme mes "amis" les Français. J'étais peut être dépaysé, entêté pour changer ma realité, sans vraiment une identité unique, sans racines, et pourtant Internet était une oportunité pour moi d'avoir une identité numerique au niveau mondial.

Par contre, je étais méticuleux, réservé, perfectionniste avec mes hobbies. J'aimais faire la course avec mon père. J'aimais être compréhensive avec des personnes-agés avec lesquelles je me proménais les week-ends. Mais surtout je désirais fermement reussir, avoir succés dans n'importais que.

Mes professeurs du Lycée de la Mare Carrée à Moissy-Cramayel dissaient de moi que j'étais très vif et curieux, et que j'aimais beaucoup faire des videos. C'est pour cela que quand j'ai obtenu mon baccalauréat, j'ai commencé mon aventure sur la Toile.

En 2007 j'ai posté mes premièrs vidéos, des test, des podcasts humoristiques ici sur mon blog  Dailymotion. Trois mois après, j'ai connu un concours de blogueurs et blogueuses organisé par  Loïc Le Meur et je l'ai gagné avec mon alias Monsieur Dream. Les plus important pour moi était que je pouvais écrire sur le blog de Loïc. Les 500 euros en chèques cadeaux étaient une bonne surprise.

Parfois, mes amis ont voulu m'aider avec mes videos, mais j'ai préferé les éditer tout seul. En même temps ils voulaient venir avec moi aux châines de TV chaque fois que j'étais invité pour parler sur le monde Youtube, ou le monde des blogs, etc., mais je suis très réservé et presque toujours je vais seul, avec mes rêves et pensées.

J'aime écrire mon blog parce que j'aime vous ouvrir une fenêtre au monde de l'actualité mais avec un regard humoristique, amusant, drôle, plaisant. Sur ce petit coin je raconte ce qui se passe dans votre realité quotidienne, mais pas dans la mienne.

Merci de votre visite et pour me lire!

À bientôt, Cyprien

dimecres, 19 de juny del 2019

divendres, 17 de febrer del 2017

Neu a Alfafara gener 2017

Vídeo 1         Vídeo 2             Vídeo 3            Vídeo 4           Vídeo 5

Vídeo 6         Vídeo 7             Vídeo 8            Vídeo 9

divendres, 5 de febrer del 2016

LA TRAVESSIA

CONTE ESCRIT PER ANDREU EN 6é de Primària per al premi Vicent Marzà

LA TRAVESSIA
Un dia, no qualsevol, un xiquet de 11 anys anomenat Sarif es va adonar que una guerra havia esclatat al seu país d’origen, Síria. Ho va saber pel matí, més o menys a les set i mitja, quan, una dona anava cridant pel carrer:
-Venen, ja venen!!!!
Després son pare li va dir que se n’anava, però no li va dir on. Al cap d’unes hores un home vingué a la porta de casa; anava armat i amb un vestit antibales.
Als 5 minuts sa mare es va posar a plorar; l’home se’n va anar i la mare li ho va contar, al seu pare l’havien mort en la guerra.
De seguida la mare li va dir que féra les maletes, que se n'anaven cap a Europa.
Sarif sabia el que allò significava. Era abandonar-ho tot: la seua llar, els seus amics, els seus joguets, la seua escola, els seus cosins, tios, avis, etc.
Van agafar el cotxe i es van posar en marxa. La mare estava molt nerviosa, massa. Sarif, va tindre sort, es va adormir i quan es despertà, estava en la costa d’un altre país, Turquia. Arribaren a la platja on van pujar a un vaixell ple de gent com ells. Sarif va pensar que era impossible cabre tots en eixe reduït espai; com si la mare li haguera llegit la ment, li va dir que tot anava a eixir bé. Dos dies més tard arribaren a la costa de Grècia. Tenien set, estaven molt cansats, famolencs i amb fred. Van decidir acampar per a descansar allí mateix damunt de branques i sorra.
A trenc d’alba es despertaren però no van desdejunar perquè no tenien menjar i començaren de nou a caminar.
Pel camí, Sarif es va posar a plorar, trobava a faltar a son pare i a la seua terra.
Molt després va vore a més gent caminant davant d’ells, pareixia que anaven al mateix lloc. Estaven parats i des de lluny Safir va vore a la policia. Estaven a Hongria, en la frontera d’Hongria amb Sèrbia.
De sobte, va sentir un esclafit i molt de fum. Escoltà per ahí, que era gas pebrera, un gas que el que feia era irritar els ulls; fins i tot podia arribar a una ceguera temporal.
Tots començaren a córrer en direcció contraria. Quan ja estaven lluny, van vore un tren que es dirigia a Alemanya passant per Croàcia. Eixe era el destí de l’oportunitat.
Tots lluitaven entre ells per tindre un lloc dalt del tren, ells ho van aconseguir.
Una nova vida els esperava.
Es va prometre a ell mateix que quan arribara a Alemanya, estudiaria per a ser un gran metge i així poder tornar al seu país. Ell i els demés no volien ser els esclaus de ningú o els rebutjats d’aquell país, ja fóra per la raça, religió,…
Tots volen tornar al seu país i que s’acabe la guerra. Tots junts desitgen reconstruir el seu barri, el seu poble, la seua ciutat,… el seu país.
Fi



dijous, 28 de maig del 2015