LA
TRAVESSIA
Un
dia, no qualsevol, un xiquet de 11 anys anomenat Sarif es va adonar
que una guerra havia esclatat al seu país d’origen, Síria. Ho va
saber pel matí, més o menys a les set i mitja, quan, una dona anava
cridant pel carrer:
-Venen,
ja venen!!!!
Després
son pare li va dir que se n’anava, però no li va dir on. Al cap
d’unes hores un home vingué a la porta de casa; anava armat i amb
un vestit antibales.
Als
5 minuts sa mare es va posar a plorar; l’home se’n va anar i la
mare li ho va contar, al seu pare l’havien mort en la guerra.
De
seguida la mare li va dir que féra les maletes, que se n'anaven cap
a Europa.
Sarif
sabia el que allò significava. Era abandonar-ho tot: la seua llar,
els seus amics, els seus joguets, la seua escola, els seus cosins,
tios, avis, etc.
Van
agafar el cotxe i es van posar en marxa. La mare estava molt
nerviosa, massa. Sarif, va tindre sort, es va adormir i quan es
despertà, estava en la costa d’un altre país, Turquia. Arribaren
a la platja on van pujar a un vaixell ple de gent com ells. Sarif va
pensar que era impossible cabre tots en eixe reduït espai; com si la
mare li haguera llegit la ment, li va dir que tot anava a eixir bé.
Dos dies més tard arribaren a la costa de Grècia. Tenien set,
estaven molt cansats, famolencs i amb fred. Van decidir acampar per a
descansar allí mateix damunt de branques i sorra.
A
trenc d’alba es despertaren però no van desdejunar perquè no
tenien menjar i començaren de nou a caminar.
Pel
camí, Sarif es va posar a plorar, trobava a faltar a son pare i a la
seua terra.
Molt
després va vore a més gent caminant davant d’ells, pareixia que
anaven al mateix lloc. Estaven parats i des de lluny Safir va vore a
la policia. Estaven a Hongria, en la frontera d’Hongria amb Sèrbia.
De
sobte, va sentir un esclafit i molt de fum. Escoltà per ahí, que
era gas pebrera, un gas que el que feia era irritar els ulls; fins i
tot podia arribar a una ceguera temporal.
Tots
començaren a córrer en direcció contraria. Quan ja estaven lluny,
van vore un tren que es dirigia a Alemanya passant per Croàcia. Eixe
era el destí de l’oportunitat.
Tots
lluitaven entre ells per tindre un lloc dalt del tren, ells ho van
aconseguir.
Una
nova vida els esperava.
Es
va prometre a ell mateix que quan arribara a Alemanya, estudiaria per
a ser un gran metge i així poder tornar al seu país. Ell i els
demés no volien ser els esclaus de ningú o els rebutjats d’aquell
país, ja fóra per la raça, religió,…
Tots
volen tornar al seu país i que s’acabe la guerra. Tots junts
desitgen reconstruir el seu barri, el seu poble, la seua ciutat,…
el seu país.
Fi
